L'escolta dels indígenes

A Colòmbia, al nord, a prop del Carib hi ha un lloc que es diu Santa Marta. És un lloc on el mar es troba amb la muntanya; una muntanya alta, que no ascendeix progressivament, si no tot el contrari. Provoca una sensació de solemnitat i de quelcom inaccessible. L'ascensió pot durar tot un dia. Els indígenes però, els que tenen les seves arrels allà dalt, al turó, han creat un camí llarg, sonor, i gens fàcil de fer, però han facilitat l'accés a aquest lloc màgic.Es tracta d'uns esglaons molt grans, de pedra. Entre esglaó i esglaó hi ha dues o tres passes. A mesura que es va pujant el mar queda cada vegada més llunyà. La superfície de l'aigua brilla com quelcom cristal·lí, reflectint la llum del sol i part de la silueta de la muntanya. L'aigua no amaga res, és clara i neta, com un vidre sobreposat damunt el món marí. Anem pujant endinsant-nos cada vegada més a la muntanya, i creix una visió molt més ample de la transparent blavor del mar, i al fons... l'horitzó.Tot és silenci, només se sent la veu dels arbres i dels petits matolls agitats pel vent, però no només hi ha aquet so... els esglaons guarden un secret, un secret sonor. Cada vegada que posem el peu a sobre d'un esglaó, aquest fa un petit moviment acompanyat per un so, un so especial i únic. Trepitgem el següent i aquest ressona també, i així es va creant una melodia portada pel vent que els indignes senten de lluny i, amb la seva escolta, tenen cura del seu entorn, del seu santuari, de les seves cases... Els esglaons de música ressonen un darrera l'altre anunciant l'arribada d'alguna persona...