Un instant de consciència
deixa enrera un territori
sense mapes dibuixats…
i arriba
amb una onada de llum
amb un esclat d’aigua.
Goig aspre i fugisser de la pèrdua
i del tall a la panxa.
Aleshores
les onades blanques enlluernen
i el blau esclata d’aigua,
el cos retorna
i els gemecs s’arreceren
dins d’un tall que fa vora.
I la pèrdua ja només és memòria.
Lanati
23.03.07 a les 8 del matí
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
2 comentaris:
¡Quin poema més maco!
Les pèrdues sempre porten el seu dolor.
Fins que l'acceptem com el que son: la vida és efimera i va com ens agradaria,...va com va,...
El sentit sempre serà per nosaltres incomprensible mentres no l'accepetem.
Canvis de destinació,...
La presència hi és, d'un altra manera, però hi és.
El èsser pèrdut està al seu lloc.
I jo també.
Una abraçada molt forta. :)
Gràcies , giroaj, per les teves paraules tan encertades.
El poema de Lanati i les teves reflexions han fet que, avui, el bloc de música sigui especial.
una abraçada
Carme
Publica un comentari a l'entrada