dimecres, de març 11, 2009

Les sales d’espera

Actualment, el soroll sense substància ha colonitzat la nostra intimitat; a la sala d’espera del consultori mèdic escolto un brogit empipador que no sé si es gaire saludable…
Publicat per a

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Et refereixes al "fil musical" o m'ho imagino jo tot sol? Si és així, li veig tant de música com de literatura al fet (imaginari) d'embolicar peixos en trossos de novela. El gaudi estètic necessita una qualitat de base i unes condicions mínimes de recepció. Un quadre no es pot admirar en fotocòpies i sovint la distància entre la música i el que surt d'un fil musical és encara més gran que entre un quadre i la seva fotocòpia...

9:59 a. m.
Fina ha dit...

Si pel fil musical puc escoltar Bach, sabent que la sala d'espera no és un auditori i que l'aparell de música segurament no serà un "Classé", en el fet d'embolicar peixos en trossos de novel.la sóc capaç de veure-hi poesia i tot.

Per descomptat que, en qualsevol tipus d'art sempre és millor poder gaudir de l'original que de la fotocòpia.Però sovint això no és possible i les fotocòpies, llibres d'art,gravacions digitals, etc., ens hi apropen prou com per tenir una idea de com sona l'original en cada cas i poder-ne gaudir amb major o menor intensitat.

Però ,a mi particularment, el que més neguit em provoca de la sala d'espera d'un consultori mèdic, és la música que surt dels malalts que esperen pacientment ( o no)el seu torn. I més encara si ho han de fer llegint aquelles revistes del (mal)cor que sonen tan i tan malament, tot i ser l'original.

Salutacions cordials.

12:25 p. m.
Carme Miró ha dit...

Gonzalo i Fina,

Moltes gràcies per la vostra visita al bloc, tan i tan agradable.
Ja m’agradaria anar a la consulta mèdica amb la vostra companyia i imaginació!!
Segons el meu entendre, la realitat de molts llocs públics és invasiva, i trastorna de forma descarada la nostra intimitat sonora. He estat a llocs -dit sigui de pas-, on anem a recuperar la salut, que ni tant sols era fil musical: senzillament la ràdio a tot drap i que feia mal al cor. I, malauradament, ben lluny del gaudi estètic...

3:38 p. m.

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)